diumenge, 15 de març del 2009

La marató de Barcelona







Han passat quinze dies de la marató de Barcelona i ja estic recuperat del tot. No he pogut escriure res per falta de temps. La veritat és que tot va anar molt bé.



L'inici de la cursa va ser molt dur, estava molt nerviós. Passaven els primers quilòmetres i anava agafant el ritme de cursa. Al km 6 conec en Santi, que porta un ritme de cursa clavat al meu. És la nostra primera marató i això ens anima a fer la cursa junts. El ritme és força bo, anem a uns 5 minuts i pocs segons el km. Portem un ritme que ens permet parlar i fins i tot fer alguna broma. Al km 15 a l'altura de passeig de Gràcia en direcció cap a Sagrada Família m'espera el meu germà, en Xavi, per donar-me el gel (menjar líquid) i beguda isotònica. En Xavi ens segueix una estona amb la bicicleta i posteriorment ens veiem al km 25 per donar-me més menjar. Tot va com una seda amb el meu company de cursa. Passem el pas de la mitja marató a 01:48:00 aproximadament. Els quilòmetres passen i l'ambient pels carrers de Barcelona és increïble. Els avituallaments de l'organització, un deu! Passem pel km 25 a l'avinguda Diagonal en direcció a Torre Agbar, segon gel que em dóna en Xavi i ens segueix una estona per fer-nos alguna foto. El ritme és molt bo i les sensacions, perfectes. Estic disfrutant com mai. Cada vegada queda menys i passem pel tram més complicat per sobre del km 30, el temut mur, però tots dos estem molt forts passant a molts corredors que pateixen rampes i alguna "pájara". El factor psicològic en aquest moment juga molt. Em trobo com mai i en Santi veig que també. No trobo el meu germà al km 35 per poder menjar el gel, però no hi dono importància ja que l'organització en els avituallaments dóna plàtans i fruita diversa. Seguim, i al km 34, 5 veiem que els equips d'emergència estan fent un massatge cardíac a un noi que està estirat a terra. És impressionant i el silenci s'apodera de nosaltres, però s'ha de continuar. Un cop passem el km 36, a l'altura de l'Arc de Triomf, estic molt fort i veig que en Santi no pot anar al meu ritme. Decideixo tirar en solitari; em sap greu deixar en Santi. Són 6 km a tope pels carrers més emblemàtics de Barcelona. Vaig a un ritme molt fort i encara estic prou bé de cames. L'emoció arriba quan veig les dues torres de l'avinguda Maria Cristina, somric i sento el crit dels meus a l'arribada. Temps final 03:34:38. No puc reprimir les llàgrimes d'emoció per tot l'esforç d'aquests mesos! Aviat arriba en Santi i celebrem la nostra primera marató!